L'escletxa abismada

El meu anar-se’n i el teu tornar, es entendre’ns

amb l’aparença de la tendresa d’ahir

sentint i respirant el goig dels colors profunds

del nu marinar d’aquella olor, la seva flor i tu...

 

I es que recordo el blau temporani d’un cel atzarós i nostre

d’aquell badall on apareixen les paraules perfectes

i des de on mot per mot, poden escapolir-se, per sempre mes...

 

M’agradaven els parèntesis de les teves oscil·lacions

la façana ondulant per on passaven flames i rius 

expirant en aquella escletxa abismada, teva i meva.

 

 

Pels vessants d’aquella flor

Els dimonis enfebrats s’esvaeixen sotilment

son ànimes d’un temps passat

ànsies que arriben amb follia al desfici, quasi al frenesí...

 

Et parlo de fortituds intenses

que maduren i resolen erupcions físiques i mentals

rius que s’escolen pels vessants d’aquella flor

flor de llavis, flor ferotge, clotosament desabrigada

i al mateix temps aquosament nodridora...

 

Saborosament tu!   

 

­­­­­­­­­­­­­­­____________________________________

 

Los demonios y sus fiebres se desvanecen sutilmente

son almas de un tiempo pasado

ansias que llegan con locura a la desazón, casi al frenesí ...

 

Te hablo de fortalezas intensas

que maduran y resuelven erupciones físicas y mentales

ríos que fluyen por las laderas de aquella flor

flor de labios, flor feroz, hoyosamente desabrigada

y al mismo tiempo acuosamente nutricional ...

 

¡Sabrosamente tú!  

 

Els teus postulats t’han fet un vestit a mida

 

Ja no et conec, ja no parlo amb tu

on a anat a parar tota aquella dolçor?

aquell equilibri a la tonalitat de la teva veu

l’olor dels teus pensaments mes profunds

el nu descarnat i sensible de la teva vida passada...

On jo era descans.

 

I no puc trobar que i com has canviat

i aquesta mancança i necessitat

m’envaeix l’ànima, em desbarata

d’on has tret tota aquesta fermesa?

es una aparença, ets una  presencia...

O els teus postulats t’han fet un vestit a mida?

 

Sigui com sigui

 

Encara i així, et segueixo estimant!

____________________________ 

  

Ya no te conozco, ya no hablo contigo

donde ha ido a parar toda esa dulzura?

ese equilibrio en la tonalidad de tu voz

el olor de tus pensamientos más profundos

el desnudo descarnado y sensible de tu vida pasada ...

Donde yo era descanso.

 

Y no puedo encontrar qué y cómo has cambiado

y esta carencia y necesidad

me invade el alma, me desbarata

de donde has sacado toda esta firmeza?

es una apariencia, eres una presencia ...

¿O tus postulados te han hecho un traje a medida?

 

Sea como sea

 

¡Aun así, te sigo queriendo!

 

Un temps mai es irrellevant

 

I rere la meva imatge del ara i tu

m’ha n’adono que el temps es irrellevant

que la freqüència esporàdica d’un instant

em defineix com unes mans llavades

com uns ulls tancats i plens de silenci.

 

La meva inclinació harmònica de la tendresa amb tu

respon ja a una visió sense sentit

i es que en el fons, encara que voldria o vulgues tornar al nostre ahir

se que aquest s’ha esmorteït, no te capacitat de cisellar

l’atifell capital ens ha deixat per sempre, per sempre mes.

 

Ben amorosament

______________________

Y tras mi imagen del ahora y tú

me doy cuenta de que el tiempo es irrelevante

que la frecuencia esporádica de un instante

me define como unas manos alzadas

como unos ojos cerrados y llenos de silencio.

 

Mi inclinación armónica de la ternura contigo

responde ya a una visión sin sentido

y es que, en el fondo, aunque querría o quisiera volver a nuestro ayer

sé que éste se ha marchitado, no tiene capacidad de esculpirse

el instrumento imprescindible nos ha dejado para siempre, para siempre.

 

Muy entrañablemente