L'escletxa abismada

El meu anar-se’n i el teu tornar, es entendre’ns

amb l’aparença de la tendresa d’ahir

sentint i respirant el goig dels colors profunds

del nu marinar d’aquella olor, la seva flor i tu...

 

I es que recordo el blau temporani d’un cel atzarós i nostre

d’aquell badall on apareixen les paraules perfectes

i des de on mot per mot, poden escapolir-se, per sempre mes...

 

M’agradaven els parèntesis de les teves oscil·lacions

la façana ondulant per on passaven flames i rius 

expirant en aquella escletxa abismada, teva i meva.